Relat guanyador 1.999 - Categoria General
Autora: Maria Dolors Portas Sesé
DONES INVISIBLES
ALTAI.XINA
Les llàgrimes de la Bai Shue, com bocins de culpa, cauen damunt la manta que acull el cos nu, de la seva filla acabada de néixer. La petita sense nom, té un front perfecte, i un punt de dolçor que li amoroseix el rostre. Ara, dorm.
La Bai Shue camina ràpid, fuetejada pel monsó que ja ha deixat caure les primeres pluges, mutant la terra seca en interminables catifes de fang que dificulten el seu pas. Les sandàlies, desapareixen sota aquella amalgama de terra i aigua, que embruten la pell. La Bai Shue pensa que el cor del seu home deu ser del mateix color que el fang, terrós i brut. En Shu Hen l´havia avisada, necessitava un fill baró, que l´ajudés a portar les terres. No podien pagar cap dot, i si era nena la deixarien morir de fam. Però ella no volia aquesta lenta agonia per la seva petita sense nom, i va convèncer el seu home per fer-ho d´una manera més ràpida: l´afogarien al riu. La Bai Shue li va demanar d´anar-hi sola: ella li havia donat la vida, i ella li trauria. Sabia d´un lloc tranquil, prop de la riba, que sempre cobrien les aigües, quan arribaven els monsons. Allà l´abandonaria, a la seva dissort.
La petita sense nom es desperta i, amb un plor punyent, recorda a la seva mare, la immensitat d´un estómac buit. La Bai Shue es descorda un parell de botons de la camisola que li cobreix el tòrax, deixant al descobert uns pits inflats, a vessar de llet. La petita sense nom, en pren un i s´hi arrapa, xuclant amb totes les seves forces, potser perquè intueix que aquella és l´única manera de continuar viva.
Mentre la Bai Shue dona el pit, es pregunta què hi deu haver darrera d´aquelles muntanyes tan altes que voregen la seva llar i que mai no ha travessat ni travessarà. Viu d´esquenes a un món que batega, i no ho sap. Quan la nena tanca les parpelles i deixa de xuclar, la Bai Shue li mira el rostre, és tan bonica que li fa mal. Però ho ha de fer, perquè si tornés a casa amb ella, en Shu Hen la deixaria morir de fam. La Bai Shue apressa el pas, el temps ha empitjorat. La cortina d´aigua que cau en prou feines li permet veure el riu, però el sent moure´s amb tota la seva golafreria, arrossegant, amb la seva fúria incontrolable, tot el que troba al seu pas. La Bai Shue, puja al pont de fusta que grinyola, feble, intentat suportar l´escomesa de les aigües, i s´enfila a la barana, completament nua deixant-se caure al torrent fangós que l´engoleix amb força, sense donar-li cap oportunitat. La Bai Shue ha decidit deixar vacant el lloc que tenia a la vida perquè la seva filla el pugui ocupar. Mentre, la petita sense nom, aliena als esdeveniments, dorm segura, en un lloc tranquil, lluny de la riba, un racó que mai cobreixen les aigües, que arriben els monsons.
KHILCHIPUR. L´INDIA.
La Taslima té el cor encongit i un nus a l´estómac que es tensa a cada instant. El seu cos acull el tremolor lleuger d´una jove que plora presa del pànic. La cel·la, on la policia les ha reclòs és bruta, desagradable i fa pudor d´agre. Tan sols un tènue raig de llum, esmorteït, s´atreveix a penetrar per la minúscula finestra que comunica la presó amb la resta del món. El silenci i la calma que regnen són, només, aparents. Els gruixuts murs de pedra afoguen els neguits i les angoixes de les dones que ocupen cada calabós. De tant en tant, el silenci es trenca i se sent com els guàrdies corren el forrellat d´alguna porta i a continuació els crits de les dones que les ocupen, tan intensos i eixordadors que toquen l´ànima. Ningú no sap on se les enduen, ni que els fan.
-Tranquil.la Namita, tu no ets una de nosaltres. Aviat et deixaran marxar- diu la Taslima, intentant que el lleu tremolor del llavi no deformi el to de les seves paraules.
Els mots no produeixen l´efecte balsàmic que ella pretenia, perquè la porta de la cel·la s´ha obert, de bat a bat, i els guàrdies, ignorant el fet que eren humanes, s´han jugat a sorts a quina de les dues s´emportaven. Una moneda llançada a l´aire li ha donat l´espatlla a la Namita, a qui s´han endut sense contemplacions, arrossegant-la pels cabells, en un mar de crits.
La Taslima es frega un fil de sang que li surt de la boca, fruit de la lluita que ha mantingut amb d´un dels vigilants, i, tremolant d´impotència, s´asseu en un racó de la cel.la, cercant la protecció de les parets que l´envolten. Cansada, tanca els ulls, i fa un repàs dels fets que l´han dut a la presó. Recorda la manifestació silenciosa pels carrers de la ciutat, totes les dones vestides de blanc, cercant el seu espai vital. Recorda les reunions clandestines on va quedar palès el model mutilat de dones que eren i el model lliberal de dones que volien arribar a ser. Recorda la pancarta amb la paraula igualtat, foradada per les pedres, que com a projectils, llançaven alguns homes. I l´arribada de la policia, i amb ells el pànic, els crits i la confusió. I a continuació, la foscor de la cel.la, i la companyia de la jove Namita.
Ella, a diferència de la Taslima, no anava vestida de blanc, ni tampoc participava a la manifestació, ni tan sols sabia de què li parlava la Taslima quan li explicava el motius del seu empresonament i el de tantes altres dones. La Namita no era conscient de la mutilació que patia pel fet de ser dona. Tenia només 14 anys, i l´havien arrestat per equivocació, quan tornava de vendre alguns rams de flors silvestres.
Entre aquelles quatre parets humides el temps es feia etern. La Taslima s´havia quedat endormiscada, quan el forrellat de la porta va tornar a xisclar. Els guardians van llençar dins la cel la el cos tremolós de la Namita, completament nu, amb la cara desfigurada, i el color malva enganxat a la pell, fruit de la brutal agressió que li havien infligit.
-"Demà seràs tu qui jauràs aquí, i ella qui t´acollira", va voficerar un dels guàrdies, de mirada esbiaixadament lasciva.
Però es va equivocar, la Namita va morir, a frec d´alba, entre convulsions, sense la més mínima assistència. Al matí, quan el guàrdia va entrar a buscar la Taslima, els ulls sense vida de la Namita el varen desorientar. L´acusaven en silenci de la seva mort. Amb ràbia, ell, li va clavar tres o quatre puntades de peu i després li va escopir a la cara.
-"No deixaré que una puta com ella em compliqui la vida" – va mormolar el policia a la Taslima, a cau d´orella, arrossegant els mots amb ràbia, i ficant-li la seva llengua fastigosa dins la boca. Estava clar que no comptava que aquella "puta" de 14 anys, se li morís rebentada per dins, i necessitava el silenci de la Taslima, i allà mateix, ell, d´una mossegada, se li emportar mitja llengua.
A l´endemà, quan la llum de l´albada va entrar pel finestró de la cel.la, la va descobrir buida. A la Taslima l´havien deixar marxar. En un racó, escrit amb sang, a la pared, es podien llegir uns quants mots dirigits al policia de mirada esbiaixadament lasciva: "Mentre quedi un sol bocí del meu cos, viuré per a demostrar que tu ets l´error més gran de la humanitat. Taslima".
COMILLA. BANGLADESH.
Dues síl·labes l´intenten condemnar-la a l´ostracisme, igual que em va passar a mi. Dues síl·labes que expressaven la seva voluntat. I ara, cada matí quan la Kadizha es lleva i obre uns ulls inexistents, dubta que s´hagi despertat. El malson continua. La foscor és absoluta, viu en un món on sempre és de nit. Maldestre, camina per la casa, passejant la seva ceguesa, envestint els pocs mobles que la mare no ha encertat a retirar. Se sent desorientada, impotent. Si almenys els seus agressors li haguessin deixat llàgrimes per expressar el seu dolor!.
Amb el degoter del temps sent com se li aguditzen els altres sentits, i percep la vida d´una manera diferent. Les olors, el tacte, l´oïda o el gust l´ajuden en la configuració d´un món sense imatges, un món fosc com la gola d´un llop.
Sovint, però, es desespera perquè pensa que mai més podrà tenir el plaer de veure florir la primavera al costat dels arrossars, ni podrà gaudir dels colors bigarrats dels "salmar Kameez" que llueixen les dones quan surten al carrer, ni tan sols, podrà veure la luna gronxar-se a les aigües serenes riu. Maleïts aquells que la volen condemnar a l´ostracisme!. Maleïts també els que em varen voler condemnar a mi!.
Un suau aroma de melmelada de mango provinent de la cuina, m´omple els pulmons quan entro a la l´humil cabana de la Kadizha. El seu pare m´obre la porta i em fa passar cap a una petita sala. En Razzak, és un home menut, esprimatxat, amb un munt de petites arrugues que li neixen al voltant dels ulls. La seva mirada tintada de tristesa, confegeix al seu rostre una expressió àcida, igual que l´esclat a la boca del primer glop d´un vas de limonada. Sap que la seva filla no li perdona que hagi retirat la denúncia contra els seus agressors. Ella el creu un covard. I ell se´n sent, però té por, perquè sap que hi ha creuades que necessiten molts de màrtirs i, a casa, no volen més dolor.
La Kadizha entra acompanyada de la seva mare. L´asseuen al meu costat i jo li prenc les mans. Les té suaus com la seda. Després passejo els meus dits, àvids d´informació, pel rostre inexistent de la Kadizha: l´àcid que li varen llençar a la cara li va esborrar els ulls i part del septe nasal. El seu rostre és un mar en tempesta, ple de erupcions cutànies que costen de cicatritzar. Amb un deix de tristesa em diu que l´àcid li va desfer el rostre i també la seva vida. La negativa a contreure matrimoni amb un home que no estimava, va ser el detonant perquè ell i els seus, prenguessin represàlies. Amb aquell acte reprovable es castigava no només a la Kadizha, sinó a totes les dones que volien tenir el dret a escollir.
La conversa queda interrompuda per la cridòria dels nens del carrer que es cola, tafanera, per un dels orificis que fa de finestra. Han vingut a veure el monstre, i la Kadizha comença a plorar llàgrimes inexistents, perquè sap que el monstre, és ella.
A poc a poc, mesurant els mots, li començo a explicar la història d´en Suranjon, un llibreter hindú, de poca volada, que tenia una filla, la Maya, a qui s´estimava més que cap cosa en aquest món. De petita, li solia deixar llibres d´amagat sota el coixí. Aquell simple gest convertia el despertar de la nena en un moment màgic, inici del primer pas cap a la llibertat.
Quan el cos prim i rectilini de la Maya, es va transformar en una silueta d´adult, en Suranjon va demanar a la seva filla que es fes càrrec del negoci familiar. La Maya va ampliar i millorar la petita llibreria fins a transformar-la en una de les més importants de la ciutat de Dakha.
Fa 9 anys, un grup d´integristes musulmans, va començar una impacable persecució cremant temples i comerços hindús. La llibreria de la Maya era un dels seus objectius. Cap dona, ni hindú ni musulmana podia estar al front d´un negoci. El llibreter va patir cremades de tercer grau a tot el seu cos, intentat rescatar la seva filla de les flames i va morir a l´hospital dos mesos després. La Maya va perdre la visió dels dos ulls i a poc a poc, se li varen difuminar les fronteres de la realitat, i el seu món ara caótic, no li interessava en absolut, havia perdut la mesura del temps, que en definitiva és la que ens guia per la vida.
Un matí, quan la cridòria alegre dels ocells, marcava l´inici de la primavera, la Maya va descobrir sota el coixí un petit llibre. Passant la ma per damunt de les cobertes, li-va semblar que en comptes de paraules, els mots estaven formats per punts. Estava escrit en braille, el llenguatge dels cecs. Aquel llibre, era un esquer que la seva mare, desesperada, havia empès sota el coixí amb l´única esperança de fer renàixer l´esperit independent de la seva filla. I ho va aconseguir.
Igual que la meva mare va fer amb mi, he vingut perquè no estinguis tan perduda, en una vida plena de silencis i deserts. I t´he portat un llibre, escrit en braille, perquè t´ajudi a entendre que la força de l´esperit és l´única capaç de vèncer la més gran de les tiranies.
|
Menu anterior | |