Menu
anterior
Relat guanyador 2.004 - Categoria General
Autora: María
Escalas Bernat de Mataró.
ÈXITUS
“Qué más da que la nada fuera nada
si mas nada será, después de todo,
después de tanto todo para nada”
(José Hierro, Cuaderno de Nueva York)
La Maria està aquests dies una mica despistada. Tornant de
comprar va posar la cartera dins la nevera, amb la carn. Va estar una
bona estona buscant-la. Amagarà aquest incident, com la vegada que es
va deixar el foc obert: va estar tota la tarda recremant una cassola
ennegrida. Després la va intentar recuperar fregant amb lleixiu fins
que la nora li va dir que la tirés, i li va comprar una altra. No dirà
a ningú les vegades que s’ha trobat enmig del carrer i no ha aconseguit
recordar què havia sortit a fer.
No hi vol donar massa importància, però cada vegada està més
preocupada. Intentarà dissimular el seu desconcert quan alguna vegada
li costen de sortir les paraules. M’estic fent vella, diu. No li fa cap
gràcia. No és assumpte de coqueteria. No vol morir-se, simplement això.
En cada moment un pensament l’ennuega, com un glop agre i traïdor que
li amarga l’existència: “Això que deixaré” i se sent tan impotent, tan
rabiosa contra el destí, que si no fos per les seves profundes creences
religioses potser faria un disbarat.
Això que deixarà és Damià, el fill deficient, que estima més que res en
el món. L’única cosa que demana la Maria és que en Damià es mori abans
que ella. Sap que és difícil. En Damià és un nen de cinquanta anys. És
una persona obsessiva, que demana atenció constant. Ella
diu “ el nen” i fa tot el possible perquè els altres
no hagin de patir les seves mancances. Fins i tot alguna vegada ha
amagat maleses del Damià, per que no el renyin.
La Maria se n’ha d’anar a dormir aviat. Diu que té una hora de feina:
ha de resar per tots: perquè les nétes siguin bones i es casin
bé, per la vista de la seva nora a Santa Llúcia, per tots els morts, la
seva mare, la tieta que va tenir a casa fins que va morir, el seu pare,
els avis.... Es pregunta qui resarà pels seus morts quan ella no hi
sigui. Li sap greu saber-se la darrera que recorda els que la van
precedir. Li sembla una tragèdia que després d’ella ningú resi pels
seus.
També resa per que el Damià es mori abans que ella.
Quan la Maria i el marit varen veure que envellien, varen venir a viure
aquí. Prop de l’altre fill, i poc a poc varen anar delegant les
decisions al fill i a la nora. La que més va costar va ser dur en Damià
a uns tallers per a gent com ell. No pot suportar la idea que el
nen estigui allà, aparcat. No li agrada que s’hagi de llevar d’hora ,
que el facin treballar. Pensa que en Damià diu paraulotes i està més
agressiu per culpa dels tallers. “Si fos per mi no hi aniria,
però aquí no mano jo” li diu mentre el pentina. Li posa colònia, ell
assegut al tamboret mirant-se al mirall com quan era petit, ella dreta
al costat. Tota la vida amb aquests petits gestos quotidians.
L’acompanya a la parada de l’autobús resignada. Li posa el mocador net
a la butxaca, i li acaba d’arreglar el cabell amb les mans. Un petó
abans de pujar a l’autobús i un adéu amb la ma, resignada a aquesta
injustícia, per que aquí ja no mana ella. “Si jo manés en
Damià avui s’hauria quedat al llit, amb aquest fred que fa i a
aquestes hores pobre Damianet”. El nen, que és deficient però no té un
pèl de tonto, entén aquest conflicte i l’explota. Protesta i no vol
anar obligat a l’escola. El seu germà i la cunyada són dolents, la mare
és bona. Si fos per ella es podria quedar a casa.
El marit de la Maria ha mort. No ha estat de cop, però s’ho esperaven
tan aviat. Durant l’agonia del marit, la Maria s’ha assegut al
menjador. Ha entrat un cop a l’habitació i l’ha mirat de lluny. Però
com que el fill, la nora i les netes estan allà i ella ja està
tan acostumada a delegar responsabilitats, a fer-se la filla del seu
fill, s’ha assegut a una butaca a esperar no sap exactament què. No
entén què passa. Però diu que li agradaria tenir la casa plena de gent.
Quan finalment el marit ha mort, el fill l’ha fet passar a veure’l.
Seixanta anys casats, més el festeig, llarguíssim per culpa de la
guerra. Un instant de lucidesa l’ha il·luminat, i ha cridat, histèrica.
“Què faré ara sense tu, com m’has fet això. Tota una vida junts i ara
em deixes. Per què em deixes amb això”. L’enteniment li durarà poc. La
natura, sàvia, mitiga el dolor amb un tel de dolça inconsciència
salvadora. Viurà el dol, la vetlla del difunt, amb un somriure
beatífic. Li agrada que la vingui a veure tanta gent, tot i no recordar
el nom de la majoria. No acaba d’entendre que el marit és mort. Va al
funeral, però no al cementiri. Li volen evitar les escenes
desagradables, però tampoc no saben com pot reaccionar ella, abans tan
dramàtica i grandiloqüent, ara sembla com ho visqués tot molt lluny de
la realitat.
Continua intentant dissimular la seva impotència, com si fos menys si
els altres no ho sabessin. Li han regalat un braçalet amb el seu nom i
el número de telèfon del fill. Tenen por de què es perdi pel
barri. Saluda a la gent que es para a parlar amb ella sense saber
exactament qui són. Amb una tècnica molt acurada, els parla en
castellà o en català segons de com sent que s’inicia la conversa.
Sempre pregunta a les dones pel seu marit i pels fills sense recordar
si aquests existeixen realment, procura escoltar més que parlar.
Protegeix el Damià ferotgement, com si sabés que les forces l’abandonen
i que aviat s’esborrarà la seva personalitat entre els plecs de
la vellesa.
La Maria es difumina lentament. Ara ja viu a casa del fill. S’asseu a
la butaca amb l’escalfor del braser. Està en silenci, la mirada
perduda. Alguna vegada li posen la tele, sense que ella ho demani
(tot i que abans li agradava molt). Així pensen que la tenen
entretinguda.
En Damià no entén què passa. La mare amb prou feines li parla. Cada
tarda quan arriba de tallers el primer que fa es fer-li un petó.
S’asseu a prop i la mira desconcertat. La seva mare no va a passejar
amb ell, hi ha d’anar sol. Torna ràpidament, per seure amb ella. Li
parla, i li fa preguntes eternes, les que li ha anat repetint durant
els cinquanta anys que porta depenent d’aquella dona diminuta i fràgil.
La mare contesta d’esma, fatigada i com sempre, no té cap no a la boca
pel nen estimat. El que més estima al món. Un dia el Damià
preguntarà a la mare si està malalta. I ella no respon. No es veu amb
cor de contestar? O és que no sap què li passa?
El mossèn la va veure cada dijous a la tarda. Ella espera asseguda a la
butaca d’on ja no es pot moure. Li porta la comunió i resen junts. La
Maria, que ha oblidat el que va passar ahir, el nom del marit de
la neta, o quina relació té amb els que viuen amb ella, recorda
perfectament les oracions apreses de petita, a costura. Les diu totes
senceres. Fins i tot hi ha nits que canta oracions, estirada al llit.
La primera vegada que la nora la sent cantar s’espanta. Ara ja s’hi ha
acostumat, a sentir la seva prima i tremolosa desafiant la foscor
amb cançons solemnes de l’església preconciliar.
La Maria era besàvia. Aquesta nit ha anat a veure-la la neta gran i
l’hi ha dit. Fent un crit d’alegria li ha contestat que li agrada
molt que cada vegada siguin més a la família. O no se n’ha adonat, o ha
fingit no adonar-se’n de l’emoció dels altres quan li donen la notícia.
Tots estan convençuts que no arribarà a veure al besnét. Però
ella no té ganes de morir-se i deixar això que deixa. Aguantarà molt
encara i veurà el besnét. Serà la seva darrera alegria. Això, però, els
altres no ho saben.
S’emocionen d’anunciar a la vella que continua la cadena. Que algun dia
d’aquí a molts anys algú durà alguna cosa seva; potser el color dels
ulls, potser el to de veu, potser aquest sentit tràgic que sempre ha
tingut de la vida. Quan la Maria no hi sigui, aquest infantó que ara
s’està teixint lentament en el ventre de la neta, portarà el llegat de
la besàvia. Encara que mai l’hagi coneguda.
Ara ja menja triturats de pollastre amb verdures, natilles, coses toves
i dolces. A ella sempre li havia agradat el dolç. Li donen el menjar a
la boca i també porta bolquers.
Cada matí i cada vespre, i cada vegada que ho necessiti, la nora la
rentarà. Ella assisteix a aquesta humiliació amb cara de resignació.
Aquest cos abans poderós, aquests pits que alletaren a dos infants,
aquestes cames de les quals estava tan orgullosa... Ara té cos
encarcarat. No es mou, la mouen
La nora la renta, la parla tranquil·la. Quan acaba la Maria la mira i
li diu somrient: “Quan la meva mare sàpiga com em tractes es
posarà molt contenta”
Asseguda a la butaca, on l’han posat després de rentar-la. Mira el
Damià. Li somriu des de molt lluny, des de les nebuloses del
coneixement, ara ja li costa recordar qui és el Damià exactament, però
sent per ell un amor i una tendresa sense límits. En Damià se li
acosta, li dóna un mocador que li havia caigut. La besa. Ella tanca els
ulls i respira fort. Està cansada. S’adorm.
S’ha mort un parent de la Maria. Tenia 56 anys. Un càncer fulminant se
l’ha emportat en dos mesos. La Maria no ho sabrà mai, de fet no deu ni
recordar-lo. Els altres, els que conviuen amb ella, pensen en com és de
desequilibrada la vida; La Maria fa ja dos anys que viu amb el
fill i va baixant una pendent de decadència absoluta. Poc a poc deixa
de ser ella, se li esborra el pensament, la consciència, oblida els que
estima... Però no mor. La vida està arrelada en el cos precari de la
vella Maria. Aquell parent que vivia normalment, que l’havia vingut a
veure feia poc s’havia compadit del seu estat, no podia imaginar que
ell moriria abans, molt abans que ella. Això fa pensar als que viuen
amb la Maria. La vida injusta, la mort aleatòria, les contradiccions
del destí.
El cos se li va eixugant, els membres se li contrauen, la rigidesa va
fent camí vers tots els racons... Al principi caminava amb dificultat.
Després va deixar de doblegar els genolls, arrossegava les cames. Ara
les mans se li clouen, no les obre. Les té encarcarades. Els braços se
li pleguen. No pot aixecar-los ni obrir-los. Els té creuats al pit, com
si s’abracés. Com si tingués fred o por, com si intentés protegir-se de
la degradació que l’envaeix. Té la pell aspra, esquarterada per la
sequedat. Li posen pilotes de goma dins del palmell de la mà perquè no
s’enceti amb les ungles.
El seu besnét ja ha nascut. És un infant diminut , amb el cabell negre
i un clotet a la barbeta. Quan li posen al davant, a ella li brillen
els ulls, se la veu contenta. Amb els nusos de la mà que ja no pot
obrir, acarona el caparró del petit. El nen té els ulls tancats. La
pell del menut, blanca, suavíssima, pell verge, pell nova, contrasta
amb les arrugues, les taques, la història que porta a la pell de la mà
que l’acaricia. Ella ha acaronat molt infants en els anys que fa que
viu. Aquest serà el darrer. Obra la boca i mastega unes paraules
“quina monada” diu emocionada. Somriu enamorada de la petita dosi
d’esperança que té al davant. Ha tastat el futur amb les mans
rovellades.
Ja no l’aixequen del llit. La mouen i la van girant perquè no es nafri:
ella sempre ha tingut la pell molt fina, i ara això és un perill. No
diu res. No té força per res. Li posen uns coixins sota els peus, i un
altre entre les cames perquè els peus no toquin entre ells. Té la
circulació tan malament, que està tan immòbil, que si no li aixequen
els peus, els talons se li nafren.
La nora li ha posat crema hidratant al costat i li frega les cames per
ajudar la circulació. Després l’acotxa. Amb un fil de veu la Maria
murmura “gràcies” i li fa un petó al braç, que és allà on arribem els
seus llavis ressecs. A la nora se li humitegen el ulls, i ha de sortir
de l’habitació .
En Damià la mira de lluny. Ella també se’l mira, cap dels
dos diu res: durant una bona estona es miraran en silenci. Ell se li
acosta, li agafa la mà amb les seves, sempre tan maldestres. Li
pregunta si es posarà bona. Ella no diu res. Quan surt de l’habitació,
en Damià va cap al seu germà i li pregunta si li quedarà per molta més
estona . el germà gran li contesta que la mare està cansada i té ganes
d’anar a veure al pare. El Damià se li fa incomprensible que la mare
vulgui marxar.
Ara és la neta que l’ha anat a veure. Normalment entra amb el besnét,
que ja té els ulls oberts i molta força. Li sol asseure l’infant al seu
costat, aguantant-li l’esquena perquè encara no és prou gran. Ella
sempre el mira embadalida i diu “quina monada”. Sempre diu el mateix,
sempre amb la mateixa entonació il·lusionada. Avui però, la neta
entra sola. S’asseu al seu costat. La vella la mira. Els seus ulls són
ja dos forats negres i humits envoltats d’arrugues. Ara li brillen
d’una manera especial. La Maria diu coses amb els ulls. La néta sent
tota l’onada d’amor que li està enviant, pensa que és el seu
acomiadament, sembla com si l’Alzheimer devastador hagi donat una
petita treva per permetre aquest moment intensíssim i màgic. No li cal
parlar, la intensitat d’aquella mirada no pot empaquetar-se en
paraules. S’estan una estona llarga cara a cara, en silenci, amb una
mirada fonda feta de tot el que l’àvia li vol dir per darrera
vegada. La néta havia començat a somriure tímidament, de
fet l’àvia somreia, més amb la mirada que amb els llavis, que ara
són ja una arruga mal dibuixada i aspra en el rostre. Però després
deixen de somriure. Les respiracions es sincronitzen, el temps s’atura,
les dues dones s’asserenen. Se senten unides per aquella mirada,
la néta sap que aquells instants que està vivint l’acompanyaran tota la
vida. Sempre recordarà la intensitat d’aquests ulls petits que no volen
encara ser derrotats.
Ja no menja, només beu llet tèbia amb sucre i algun suc de fruita.
Xucla de la palleta que li aguanten. Quan acaba de beure moltes vegades
fa mirades d’agraïment. Mai s’acaba el que li donen. Es passa les hores
immòbil. Amb els ulls tancats, extenuada de tot el camí fet.
La nora i el fill l’acaricien i li diuen a cau d’orella que no tingui
por, que ells s’encarregaran de tot, que en Damià estarà molt bé amb
ells i que estigui tranquil·la, que està tot arreglat. És la seva
manera d’intentar ajudar-la a morir en pau. Pensen que a la Maria li
costa deixar-se emportar per culpa de la por que sempre ha tingut de
morir-se, per la resistència ferotge que durant tota la seva vida ha
fet contra l’inexorable: es morirà i deixarà en Damià.
La Maria es mor. Respira feixugament. Li costa molt agafar l’aire, i de
seguida el treu. Respira amb un ritme asimètric. Tots són al seu costat
en aquest moment. En Damià no entén res. O potser ho entén i no ho vol
acceptar; fa ulls d’enfadat, de contrariat. El fill li agafa la mà. La
mà blanquíssima i arrugada de la mare es perd a la mà poderosa i bruna
del fill. Intenten fer-li costat, però saben que en el fons la Maria
està sola. Obre poques vegades els ulls, i les vegades que ho fa,
simplement obre una petita escletxa per comprovar que tots hi són
encara . li tornen a dir que no tingui por, que descansi, que no
passarà res dolent.
Preguen en veu alta al seu costat. Com ella no es comunica, els altres
no saben si nota que té tots els que estima a prop. Tampoc saben si
s’adona que ja s’acaba tot. Els que la vetllen, recorden estones
compartides, quan era ella mateixa, quan no oblidava les coses i tenia
paraules pels seus. Se senten en certa manera feliços d’acompanyar-la
en aquest moment, d’estar al seu costat. Li encomanen tot l’amor que
ella havia vessat pels altres. És un moment serè, intens. Poc a
poc es va apagant, com una espelma vacil·lant en la nit fosca.
La Maria és morta. El seu cos diminut i arronsat afegirà a
l’encarcarament que ja tenia la rigidesa de la mort. De tota manera, no
hi ha gaire diferència de com està ara a com estava abans: fa unes
hores era un cos derrotat amb una ànima immensa lluitant per
alliberar-se. Ara segueix essent un cos derrotat. Cridant ja a la
corrupció total, però tanmateix fa unes hores també estava cridada a la
corrupció. Segueixen sentint el seu esperit, la seva presència a
l’habitació. Ja no es comunica amb els que envolten el seu cos, però
abans amb prou feines ho feia. Com si la mort hagués vingut poc a poc,
com si en realitat la Maria hagués començat a morir fa un temps. Costa
de precisar quan ha deixat aquest món.
Èxitus. Això és el que ha escrit el metge com a diagnòstic del que ha
passat. Tota una vida, la infantesa al poble llunyà. L’adolescència
despreocupada, la guerra, el matrimoni amb l’amic d’infància, el fill
gran i el trauma del fill petit, les flors olorades, els petons donats,
les angoixes, les pors, les esperances. Les passes que va donar, allò
del que es va penedir sempre, allò que es va quedar amb ganes de fer.
Les llàgrimes vessades, les frustracions, els secrets que no va
explicar a ningú... Tot s’ha extingit. La Maria se n’ha anat.
Èxitus.
Tornant del funeral, en Damià ha preguntat si la mare ja havia arribat
al cel, o encara estava de camí.
